Can Pratmarsó de Centelles. De cases de cós a casa senyorial

David Galí Farré, Marta Piera, Raquel Lacuesta Contreras
Editores: Ajuntament de Centelles : El Portal, D.L. 2013
2013

Estudi efectuat per el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, a petició de l’Ajuntament de Centelles, sobre la família Pratmarsó i la seva casa senyorial de Centelles.
La vila de Centelles compta amb un patrimoni arquitectònic de rellevant importància, conegut i reconegut pels seus habitants com un dels valors culturals que l’entronquen amb la historia. No es tracta només de masies o cases de pagès disperses pel territori i unides per camins ancestrals, sinó també d’un conjunt d’edificis que han generat al larg dels segles el seu teixit urbà, històric i sociològic, i que, per tant, li han donat la forma característica que ha arribat als nostres dies. Centelles ens ofereix la historia de l’arquitectura per mitjà d’aquestes construccions, des de l’edat mitjana fins avui; des de les senzilles cases de cós que es remunten a l’epoca medieval fins a les que han nascut amb un segell senyorial o n’han esdevingut.

La casa Pratmarsó n’és un exemple. Ocupa bona part de l’illa de cases que conformen la façana septentrional de l’actual placa de Mossen Joan Xandri, amb el número 5 (antigament, carrer dels Estrangers núm. 6). Pero abans que passés a dir-se Can Pratmarsó, el solar on s’ubica, en un costat arrecerat del campanar de l’església parroquial, havia estat edificat amb unes quantes cases de cós, un model de cases urbanes que s’estengueren per Catalunya en els períodes preindustrial i industrial, l’amplada de les quals oscil-lava entre els 3,8 i els 5 metres, és a dir, la llargada usual d’una biga o la llum d’una volta. Cal matisar que les cases de cós d’aquest sector no eren precisament “canòniques” en el sentit estricte del tipus de construcció, sinó que la seva superfície i orientació va estar condicionada per la topografia del terreny, fortament accidentat pel penya-segat del torrent. Aquell es casetes s’havien anat edificant dins de l’espai protegit per l’Església, és a dir, a la sagrera, pel costat interior de l’antiga muralla de Centelles, que la definia i tancava. Va ser al final del segle XIX quan els Pratmarsó, que havien heretat aquells habitatges, van construir en ellloc la que constituiria a través d’unes quantes generacions la seva nova casa pairal. Una casa senyorial per les seves dimensions i els seus trets arquitectònics i estilístics.
No es tracta, pero, d’una mansió opulenta en la seva aparenca, sinó d’una casa gran, projectada potser per un mestre d’obres de bon ofici o per un arquitecte. Això es posa de manifest en la utilització d’un llenguatge que és propi de l’arquitectura catalana que es va anar imposant al larg del segle XIX i que va ser concebuda dins els cànons del neoclassicisme romàntic amb elegància i austeritat alhora.