El corporacionisme dels arquitectes a Catalunya (1874 – 1975). Compromís polític, social i cultural
Tesi doctoral de Tomàs Suau Mayol
Director Carles Santacana i Torres
Data de defensa 17-12-2012
Universitat de Barcelona. Departament d’Història Contemporània
Amb el present treball d’investigació hem analitzat l’evolució del corporacionisme dels arquitectes catalans, essencialment el radicat a la ciutat de Barcelona, durant el transcurs d’un segle, entre 1874 i 1975. Hem conegut, així, la trajectòria de les diferents corporacions (l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, el Sindicat d’Arquitectes i el Col•legi Oficial), les natures que adoptà cada una d’elles i les causes últimes que les determinaren, gairebé sempre una combinació entre el context polític en què nasqueren i la concepció de la professió que predominava entre la classe o la que s’imposà. Així, n’hem historiat l’evolució i les vicissituds organitzatives experimentades i, alhora, la forma d’entendre l’ofici que les condicionà. D’una manera especial, emperò, hem volgut aprofundir en el vessant polític, social i cultural d’aquestes entitats. És a dir, en la manera en què es relacionaren amb el seu marc històric, en com aquest les influí i, sobretot, en l’aportació que en aquests tres àmbits hi va fer la classe d’arquitectes catalans organitzada. Amb això, observem que, més enllà de l’exercici professional de l’Arquitectura – que evidentment no és en absolut asèptic -, els homes que es situaren al capdavant de les diferents corporacions presentaven inquietuds respecte la vida pública que els envoltava i, mitjançant els canals que oferia l’entitat, sentiren la necessitat de prendre-hi part. En termes generals, quan entre les motivacions per posicionar-se hi detectem raons alienes a l’estricta defensa o reglamentació professional, això és una voluntat de bastir una societat més estructurada o de generar coneixements, espais de debat i processos de reflexió, de l’índole que siguin, afirmarem que els agents protagonistes esdevenen intel•lectuals. Aquesta condició l’adoptaren d’una manera marcada en dos períodes molt concrets i alhora diferenciats entre ells. El primer va ser el de la Catalunya republicana, quan tant el COACB com l’AAC s’oferiren sense reserves al servei de la Generalitat autònoma; el segon, a partir de finals de la dècada dels anys cinquanta i sobretot inicis dels seixanta, en què s’aconseguí connectar novament la realitat arquitectònica catalana amb la de la resta del món occidental i es començaren a qüestionar cada cop amb més vehemència els paràmetres del franquisme. Entre totes dues etapes, en la conjuntura de màxima excepcionalitat dels anys bèl•lics, l’organització que ostentà oficialment la representació dels arquitectes catalans ha de ser qualificada de revolucionària i combatent. Per tot plegat, pel valor de les fites culturals assolides i pel nivell de compromís politicosocial adquirit, l’anàlisi de l’evolució del corporacionisme arquitectònic català ens ha fet veure en aquest col•lectiu professional una peça de força rellevància per a la configuració de la Catalunya contemporània, en tant que creadora de coneixements i generadora i difusora d’opinió i debat. A més, els facultatius que més s’hi involucraren trobaren en aquestes entitats una plataforma des d’on sumar al seu rol de tècnics, en ocasions també d’artistes, un activisme en altres vessants, però que a la postre era indestriable de la seva professió, atès que des d’allà interactuaren amb els col•legues i amb el conjunt de la societat, l’inevitable receptor de les seves obres. En aquest sentit, doncs, considerarem el paper que hi exerciren com un element més que els investigadors hauríem de tenir en compte quan avaluéssim les seves trajectòries individuals, puix fou una forma més que tingueren d’entendre i de desenvolupar l’Arquitectura al nostre país, malgrat que menys vistosa i fins ara desconeguda que l’efectuada des de les taules de disseny, a peu d’obra o a les palestres docents.