XXVIIè CURSET:TÈCNICA RESTAURATÒRIA, EL DEBAT PENDENT. LES ESTRUCTURES HISTÒRIQUES…SUBSTITUCIÓ O CONSERVACIÓ

TÈCNICA RESTAURATÒRIA, EL DEBAT PENDENT. LES
ESTRUCTURES HISTÒRIQUES…SUBSTITUCIÓ O CONSERVACIÓ

XXVIIè Curset sobre la Intervenció en el Patrimoni

Del 16 al 19 de desembre de 2004
Director: José Luis González Moreno-Navarro

Equip organitzador:

Programa

El punt de partida del XXVII Curset va ser el convenciment estès arreu els que intervenim en la conservació del patrimoni arquitectònic de que moltes de les tècniques emprades ara o els darrers anys, sigui de diagnosi com d’intervenció, no han donat o donen el resultat positiu que se n’espera. Però també que una bona part de les fallides amb que ens trobem no ho han estat solament per una aplicació imprudent d’un nou material o d’una nova tècnica constructiva o estructural, sinó per una diagnosi equivocada de la patologia que es volia resoldre.

Tot indica que unes de les raons de que hagi esta així és una confiança cega i excessiva, que va començar cap els anys trenta del segle XX, en les possibilitats que ofereixen les ciències o les tècniques pròpies d’aquest segle. Avui, com a conseqüència de tot això s’està estenent entre tot tipus de especialistes un criteri més prudent que, sense renunciar en absolut a les aportacions ben contrastades de les tècniques actuals, confia més en les tècniques i els materials sobre els quals la mateixa historia actua com a millor mètode de contrast, que no són altres que els materials i les tècniques històriques o tradicionals.

Ara bé, no podem oblidar, en absolut, que la indefugible seguretat estructural de les nostres intervencions també ens aconsella en determinats casos no deixar de banda els procediments més contundents, com ara el formigó armat. Òbviament, les solucions mai no són úniques, sinó que, com ja sabem, en restauració cada cas és cada cas. Així doncs, el Curset es va organitzar de manera que totes les opinions van estar presentades. El debat va ser un objectiu prioritari.

Amb tot, l’elaboració final del Programa va portar a comprovar definitivament que, de tots els àmbits de la tècnica restauradora el que està realment mancat d’un autèntic debat entre nosaltres és el referent a la part dels edificis històrics que, fent servir una paraula no massa històrica, anomenem estructura.

És per això que la orientació definitiva es va dirigir a abordar no més temes relacionats amb els problemes que planteja la seguretat estructural de les intervencions que obliga a una reflexió cabdal sobre la disjuntiva bàsica: conservem estructures que no coneixem prou bé o les substituim per d’altres que sí coneixem però que deixen de ser les autèntiques i a llarg termini poden arribar a ser agressives amb la fàbrica restaurada.

La recent aprovació per part del ICOMOS de les Recomanacions de la ISCARSAH a tal efecte va ser un més dels motius per a iniciar el massa posposat debat.  

En la tria dels casos concrets es va fer donant prioritat, a més de la seva representativitat dels conceptes a debatre, a que eren també representatius del màxim de tipus d’edificis, de manera que hi van ser les grans catedrals però també les petites esglésies, o grans palaus i petits habitatges rurals. La diversitat de procedències, catalanes o de la resta d’Espanya, europees o americanes, també va ser un dels criteris emprats. La volta a la catalana, joia de la nostra manera de construir, però ben desconeguda i maltractada, va rebre una atenció molt especial. El Curset es va estructurar en quatre blocs: Criteris generals, Diagnosi, Intervenció, i la volta de maó de pla.

En el primer bloc es va comptar amb una ajustada introducció a la que van seguir dues conferències sobre la irrupció del formigó armat en la restauració en el segle XX que van aportar prou dades rigorosament documentades, per als que las vulguin sentir, per poder afirmar definitivament que el formigó armat pot suposar una greu agressió a l’edifici que suposadament reforça Els criteris que caldria seguir pel segle XXI van estar representats per les recomanacions de la  ISCARSAH-ICOMOS

El segon bloc sobre la diagnosi es va dividir en quatre blocs, dos d’ells segons si les tècniques emprades eren usuals o avançades. En tres de les conferencies es va veure que amb les primeres, les usuals, es poden diagnosticar edificis habituals, com ara  El Monestir de San Ramón  o la mesquita del Cristo de la Luz o extraordinàriament complexos com el Palau Güell de Gaudí. En aquest cas, mitjançant tècniques usuals però ben orientades, es va poder fer 21 aixecaments a 1:100 que van aportar dades de les càrregues en 1242 punts aportant un coneixement de l’edifici de Gaudí mai assolit (fig. 2). L’objectiu d’aquet bloc va ser defensar que, en general i mentre no es demostri el contrari, és més important el rigor en l’aplicació del mètode que la sofistificació de les tècniques. Òbviament, les conferències sobre la façana del Duomo de Milà, la modelització i anàlisi d’estructures històriques i la aplicació de la tècnica dels blocs rígids a l’església de Santa María del Mar (fig. 3) van demostrar en determinats casos les tècniques de diagnosi més avançades tecnològicament poden ser extraordinàriament útils.

Un dels criteris de diagnosi sobre les estructures més desenvolupats els darrers anys ha estat donar un valor preminent a les dades sobre el comportament en el passat de l’edifici analitzat aportades per recerques històriques especilitzades a tal efecte. Les tres conferències a aixó dedicades, una de genèrica sobre l’aportació de l’arqueologia i dues de concretes sobre l’església de Sta. Maria de Cervelló i diferents edificis de italians, van suposra un notable aportació en tal sentit.

La diagnosi es va completar amb tres casos, les cúpules de l’església parroquial de Lloret de Mar (fig. 4), la façana de la Catedral de Barcelona i la catedral de Mallorca, que van palesar la decisiva importància que arriba a tenir la coordinació entre els diferents especialistes en el moment de la diagnosi.

El bloc de tècniques d’intervenció va comptar amb una introducció metodològica que a favor de les tècniques tradicionals aplicades a edificis domèstics amb els cas del Rincón de Ademuz. (Premio Europa Nostra) i un seguit de intervencions de consolidació de diferents edificis fetes amb materials tous..

El debat que va seguir a les presentacions de les intervencions en tres grans edificis similars, la catedral de Vitoria, la Seu de Manresa,  y la catedral de Noto (Sicíla) va ser un dels moments més intensos del Curset, ja que va permetre la comparació entre les dues maneres oposades d’intervenir. Front a la màxima utilització de les tècniques més avançades de diagnosi i la mínima intervenció sempre amb tècniques i materials tradicionals de Vitoria (fig. 5) es va presentar el cas totalment oposat de Manresa, la qual cosa va donar peu a debat molt punyent. El cas singular de Noto, una reconstrucció de nou, va ser també un extraordinari exemple de posada de les eines de coneixement més depurat al servei de la utilització al màxim de les tècniques tradicionals (fig. 6). 

La volta a la catalana va ser l’objecte d’estudi del quart bloc i va comptar amb tres conferències sobre aspectes genèrics, la seva modelització, les modalitats de la seva restauració a Itàlia i una visió crítica dels casos en que per diferents raons s’ha produït la seva destrucció. Com a document per evitar que això torni a passar es van presentar una prova de càrrega feta a  Ca l’Aranyó a càrrec de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) (fig. 7) en la que es demostrà la seva extraordinària capacitat portant. Es va complementar amb la presentació del llibre que recull el magnífic manuscrit d’Àngel Truñó sobre la volta. 

L’estudi de casos concrets va comptar amb diversos edificis, dos d’ells a Barcelona, la reconversió en hotel de la Casa Fuster, que, malauradament, no va quedar explicada des del punt de vista estructural, i la intervenció en Ca l’Aranyó que com va ser objecte a més de visita el diumenge va quedar perfectament explicada (fig. 8). Els altres edificis van ser obres del mestre d’obres valencià Rafael Guastavino, un, la cúpula del teatre La Massa de Vilassar i les altres fetes ja en la seva estada a Nova York, diverses voltes i cúpules i, en concret, la restauració de les voltes del pont de Queensboro casos dels que mai s’havia parlat al nostre país. El Curset va finalitzar en la seva faceta de teòrica amb una alliçonadora visió de conjunt final. Les vistes del diumenge van servir per a complementar el dit a les denses sessions anteriors.