XXXIIè CURSET: ARQUITECTURES D’ANADA I DE TORNADA
ARQUITECTURES D’ANADA I DE TORNADA. PATRIMONI COLONIAL, INDIÀ I MODERN: CUBA, CATALUNYA I ALTRES EXPERIÈNCIES
XXXIIè Curset sobre la Intervenció en el Patrimoni
Del 11 al 14 de desembre de 2009
Director: Josep Maria Fortià
Equip organitzador: Antonio Aguilar, Mercè Hortalá, Marta Daranas,Esther Martín, Verónica Esparza
Premsa
Els ‘yuppies’ del XIX Quadern El Pais 14 de gener de 2010
Arquitecturas cruzadas: El País, 13 de desembre de 2009
Arquitecturas de ida y vuelta: La Vanguardia, 11 de desembre de 2009
A finals del segle XVIII es va iniciar la incorporació directa dels catalans a la carrera d’Indies i per tant, l’emigració massiva durant bona part del segle XIX de molts joves dels pobles del litoral a Cuba i altres colònies d’Ultramar com Puerto Rico, Argentina o Veneçuela. Els protagonistes de l’aventura colonial seran famílies catalanes com els Partagàs, d’Arenys de Mar que es converteixen en els reis del tabac a Cuba, els Bacardí, que a l’ombra del ratpenat del rom creen una nissaga de polítics i empresaris que construirà un dels edificis més emblemàtics de l’Havana o els Ribalaigua de Lloret de Mar, que creen un imperi de bars i restaurants. Els nostres avantpassats que varen fer fortuna a Amèrica van invertir bona part dels seus capitals en la modernització del país, especialment en el sector industrial, en la construcció i en les infraestructures viàries en un temps en que l’illa caribenya era el centre neuràlgic del comerç internacional.
Apareix aleshores una nova arquitectura creada a partir dels mestres d’obres i arquitectes catalans que es caracteritza per l’importació de models autòctons que incorporen trets eclèctics definint un nou estil colonial. La història de les arquitectures catalanes a Amèrica té lloc en dos temps diferents: d’una banda, en l’aportació dels mestres d’obres i arquitectes catalans que desembarquen al territori d’ultramar al llarg del segle XIX donant lloc a les arquitectures americanes de signe divers ; d’altra banda, en les aportacions dels qui varen retornar enriquits a Catalunya, els indianos o americanos, lluint el nivell de vida conquerit. Serà l’inici d’una arquitectura indiana amb trets propis, de palaus amb àmplies balconades, exotisme decoratiu i jardins exuberants que caracteritza molts pobles del litoral català, com ara Sitges, Begur, Cadaqués, Vilanova i la Geltrú, Torredembarra o Lloret de Mar.
Aquest moviment , de caire eclèctic i basat en la prosperitat del negocis a ultramar, deixa empremta no només en les edificacions sinó potser més encara en els jardins indians, on apareixen noves espècies importades d’Amèrica com la palmera, la ceiba o la buguenvíl·lia o en els interiors on es recreen paisatges exótics i motius caribenys.
L’emigració catalana al Carib va deixar la seva empremta arquitectònica en dos moments històrics: abans i després de la guerra del 98, any de la independència de Cuba, l’última de les colònies d’ultramar. Constructors catalans emigrats allà varen crear una Havana modernista amb edificis singulars com la fàbrica Bacardi en el centre de l’Havana o la masia l’Empordà en el barri de La Víbora. Existeix un moviment modernista a Cuba relativament desconegut, podent parlar de trenta grans edificis modernistes a L’ Havana. També és molt clara l’influència modernista catalana a altres ciutats com Camagüey, Matanzas o Santiago de Cuba.
Després del 98 es pot parlar d’una influència catalana en els estils del racionalisme dels anys 50 amb la figura entre altres de Mario Rotllant, establert a Cuba a partir de 1907, el mestre d’obres Francesc Pujol, d’un estil plenament eclèctic o el cèlebre Ricardo Porro, que en la seva primera època dels anys 60, adopta la volta catalana a les escoles d’art del Country Club, als afores de L’Havana.
Amb el retorn dels catalans enriquits a les colònies apareix una nova figura: l’ “indiano” o “americano” ric i il·lustrat que encarrega palauets privats recreant l’estil eclèctic de l’arquitectura colonial, caracteritzat pel seu barroquisme tenyit del color i la influència del tròpic. Aquests rics comerciants es dediquen també a la filantropia, intervenint sovint en la vida pública com a benefactors i promotors d’obres com asils, hospitals i esglésies. Construeixen també a la costa catalana cases senyorívoles de notable caràcter i fins i tot propugnen nous models urbanístics com els pobles de marina, els eixamples de nou traçat o cementiris i panteons modernistes.
Aquest estil historicista i eclèctic és un fenomen arquitectònic relativament inèdit i poc estudiat. Tot i això, hi ha historiadors que han elaborat algunes tesis particulars sobre el tema i al nord de l’Estat espanyol – Asturies, Cantabria, Pais Basc, Navarra i Galícia – existeixen fundacions i grups de treball que també han elaborat material d’investigació.
En el marc de fons del curs hi ha present la qüestió del encontre entre dos móns, dos models de ciutat i dues actituds davant l’arquitectura. A l’època de la colònia, els vells estils històrics viatgen a l’altra banda de l’Atlàntic i allí es tenyeixen del color, la llum i les textures del Carib, configurant nous models amb una entitat pròpia. La confrontació i l’estudi comparat d’aquestes arquitectures del Nou Món i els seus referents històrics europeus és un debat ampli i de gran interès que aquest curs, dins les seves limitacions, vol encetar.
Josep Maria Fortià